EN L'ÈPOCA DE NAPOLEÓ:
Entre 1750 i 1850, època en que els primers ferrocarrils unien ciutats europees, l’eficàcia dels serveis postals augmenta, així com la seguretat i la velocitat.
Del segle XVII al XVIII hi ha una millora de les carreteres important, que és necessària per a que la transmissió de missatges es pugui desenvolupar. La Revolució Francesa disposa d’aquestes reformes que en un principi utilitza militarment.
Diligència (també anomenada galera) que realitzava el servei de postes entre Barcelona i Igualada (gravat de 1849).
Napoleó, com a cap de l’Imperi, segueix aquesta política de carreteres. Amb l’objectiu d’assegurar-ne el seu funcionament, sorgeixen nombroses activitats professionals com el postilló (la persona que condueix la carrossa i diligència) o el mestre de postes. En l’Imperi Napoleònic hi havia 16.000 cavalls guiats per 4.000 postillons.
Uniforme de postilló. 
La Convenció Francesa de l’any 1793 establí la organització dels correus i els missatgers en una agència nacional que es convertí en el 1795 en una administració: l'Administració General de Correus i Missatgeria.
Napoleó Bonaparte.
Aquesta manera d’organització nacional del Correu es va exportar a altres països i el Correu passà de les monarquies als governs. Al 1801, Napoleó, designat primer cònsol, ho farà efectiu de forma jurídica. França i la majoria de països europeus donaran un caire estatal a l’administració de correus, mentre que Gran Bretanya i els Estats Units ho deixen en mans de l’empresa privada.
Pel que fa al mestre de postes, podem dir-ne que d’ell en depenia la comoditat dels viatgers, però a més a més era qui controlava la informació transmesa. Fouché, el cap de la policia política de Napoleó, rebia de tant en tant la informació dels mestres de postes.
Aquest control es realitzava a través del Gabinet Negre (“Ganivet Noir”), que era una mena d’institució de control de correspondència i que era anterior a Napoleó, però fou desenvolupada al màxim per ell mateix. A finals de 1789 l’Assemblea Constituent francesa confirmà la voluntat de que la correspondència fou privada. Malgrat això, les oficines d’espionatge creades per les monarquies absolutistes continuaren funcionant. El caràcter privat de la correspondència es veia violat pels òrgans de govern i el Gabinet Negre encara que fos el centre de la intel·ligència francesa del segle XVIII no volia dir que fos secret.
L'Assamblea Constituent Francesa declarà que volien una correspondència privada. Caiguda de la Bastilla.
Ja amb Lluís XV era famós. Les cartes privades s’obrien i es llegien abans d’arribar als seus destinataris. Aquestes pràctiques foren denunciades per els il·lustrats com Hume, però foren abolides un segle més tard amb la condició que en cas de guerra continuarien vigents.
Sobre el Gabinet Negre se saben moltes coses gràcies a les memòries del secretari de Napoleó. Per exemple, el despatx de la policia política de Napoleó estava comunicat de forma directa, mitjançant una porta dissimulada, amb l’edifici de correus i que la gent que hi treballava rebia una formació molt qualificada (havien de saber llengües).
Napoleó volia estar informat de tot, i a causa d’aquesta curiositat controlava la gent mitjançant el correu i dugué a terme un reforçament de la inquisició policíaca. Per altra banda, Fouché fou el predecessor de les més eficaces institucions policials del segle XIX i d’una part del passat. No tot fou dolent ja que gràcies a l’ocupació de països que realitzaren les tropes napoleòniques s’aconseguí una unificació del sistema postal europeu.
Les cartes aconseguien fer llargs recorreguts. Tota la normativa que entrava en vigor per la millora del correu era traduïda en les llengües pròpies dels països ocupats, fet que demostrà la serietat d’aquest servei postal. A Napoleó sempre li va preocupar la rapidesa i eficàcia dels seus correus per bé de que el seu imperi depenia d’això.