ESPERANCES TRENCADES
Les estrelles glaçades
els astres cansats,
miraven les llunes
com planetes enamorats.
Les vistes es cremaven,
les guspires saltaven,
tot brillava
quan tu t’apropaves.
La vida seguia
no hi havia camí,
oportunitats ocultes
que quedaven allí.
No sabia el perquè
ningú sabia la raó
tu ho desitjaves
i jo et deia, que no.
Allí ens vam desviar
tu vas anar per una banda,
i jo et vaig deixar de parlar;
estrelles i astres es van creuar.
Els moments viscuts
no desitjava recordar,
però, per on jo passava
tot m’ho feia pensar.
Els teus llavis,
la teva dolça mirada,
aquella llum glaçada
que sempre t’il·luminava.
Em vaig acostar al roser
aquell d’on em regalaves roses,
roses roges,
roses pintades amb sang.
En veure que no podia continuar
desitjar el que volia recuperar
amb llàgrimes obscures,
em vaig refugiar.
Mirava el cel
veia les estrelles i la lluna
i em preguntava,
si mai jo estaria allí.
Una esgarrifança
Em va fer tornar
I amb allò vaig esperar
Fins que tornessis arribar.
Les nits passaven
com pluges d’estels,
aquestes em recordaven
la teva fina pell.
De dia plorava
de nit somiava
i dintre meu
només et desitjava.
Fins que no vaig aguantar,
vaig fer la bossa
i entre records
em vaig desviar.